Fal·làcies III Correcció
1.Tu quoque. El president Camps acusa als socialistes d'haver fet el mateix del que a ell l'acusen i per aquest motiu no poden criticar-lo.
2.Ad antiquitatem. Considerem que els fets del passat són millor que els fets d'avui en dia i les coses serien millors si es fessin iguals.
3.Argument d'autoritat. En Quentin Tarantino és un bon cineasta i fa pel·lícules bones. També es pot interpretar com un secundum quiid en aplicar una regla (sempre fa pel·lícules bones).
4.De l'historiador. Amb informació que abans no teniem critic les decisions que s'han pres (en concret la meva resposta a l'examen després d'haver fet l'examen).
5.Secundum quiid. Els arguments pareguts sempre seran la mateixa fal·làcia com si fos una regla general.
6.Argument d'autoritat, en creure en la capacitat de n'Obama, reforçada pel premi Nobel (sense que això tingui cap relació directa amb la competència en Economia).
7.Post hoc. Fer més renou no implica necessàriament que treguin males notes, no és causa directa una cosa de l'altre (tot i que pot influir decissivament).
8.Ambigüitat semàntica. Els conceptes de llengua no s'han utilitzat de la mateixa manera (en un cas en el sentit de llengua com a eina de comunicació i en l'altre com a part del nostre cos.
9.Ad antiquitatem. Si sempre ho hem fet aixi deu estar bé.
10.Generalització precipitada. Les fal·làcies que més m'he trobat són ad hominem, així quasi totes les fal·làcies són ad hominem.
11.Ad misericordiam. Intentes que el professor tingui compassió de tu
12.Cum hoc ergo propter hoc. El fet de ser el més divertit no implica que sigui el preferit per una persona o una altra (jo mateix prefereixo al personatge menys divertit, en Calamardo).
13.Generalització precipitada. Arribar a una conclusió partint d'uns casos concrets, en aquest cas, un únic partit.
14.Oblit d'alternatives. Potser que l'hagin donat el premi Nobel per altres motius com, per exemple, el seu canvi de rumb a la política internacional.
15.Ad populum. Quasi tots els discurs racistes són d'aquest tipus perquè el que fan és intentar despertar sentiments d'odi o indignació cap als altres.
16.Argument d'autoritat. El batle potser que no sigui una autoritat en qüestions de salut pública.
17.Ex popolo. Tothom (tots tenen) té el mateix sistema operatiu per tant aquest és el correcte.
18.Preguntes múltiples complexes. Donem per suposat i per cert que es fuga de les classes quan per ventura ja ha canviat d'actitud.
19.Generalització precipitada. Després de veure un cas arribo a una conclusió general sobre els concerts d'aquest grup quan per ventura he escoltat l'únic concert bo que ha fet.
20.Afirmació gratuita. No t'he donat cap motiu per explicar la meva afirmació.
lunes, 2 de noviembre de 2009
miércoles, 7 de octubre de 2009
Pena de mort 4t. d'ESO
Aquí teniu el nou enllaç per poder fer la feina sobre el valor de la vida humana i la pena de mort. http://amnistiacatalunya.org/edu/2/pm/pm-cites-l.cambra.html
viernes, 2 de octubre de 2009
La vida en societat notícies i texts
Aquí teniu la direcció de la darrera pregunta de la fitxa:
http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Educacion/Ciudadania/elpepuespcat/20070502elpcat_8/Tes
http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Educacion/Ciudadania/elpepuespcat/20070502elpcat_8/Tes
martes, 22 de septiembre de 2009
Segon text Filosofia i ciutadania
Segon text per fer del tema 1 on ens estem plantenjant què és la filosofia i quina és la seva utilitat.
EI valor de la filosofia
De fet, el valor de la filosofia es troba en la seva incertesa. L'home que no té cap matís de filosofia, va per la vida presoner dels prejudicis que deriven del sentit comú, de les creences habituals del seu temps i del seu país, i de les que s'han desenvolupat en el seu esperit sense la cooperació ni el consentiment de la seva raó. Des del moment en què comencem a filosofar, trobem [...] que fins els objectes més ordinaris plantegen problemes als quals només podem donar respostes incompletes. La filosofia, encara que incapaç de dir-nos amb certesa quina és la vertadera resposta als dubtes que suscita, és capaç de suggerir diverses possibilitats que amplien els nostres pensaments i ens alliberen de la tirania del costum. Així, en disminuir el nostre sentiment de certesa sobre el que són les coses, augmenta en força grau el nostre coneixement del que pot ser; refusa el dogmatisme dels que no s'han introduït mai a la regió del dubte alliberador. [...] Per resumir la nostra anàlisi sobre el valor de la filosofia: la filosofia ha de ser estudiada, no per les respostes concretes als problemes que planteja, ja que, en general, cap resposta precisa no pot ser coneguda com a vertadera, sinó més aviat pel valor dels mateixos problemes; perquè aquests problemes amplien la nostra concepció de les coses que són possibles, enriqueixen la nostra imaginació intel·lectual i disminueixen, minven la seguretat dogmàtica que tanca l'esperit a la investigació; però, sobretot, perquè per a la grandesa de l'univers que la filosofia contempla, l'esperit també es fa gran i arriba a ser capaç de la unió amb l'univers que constitueix el seu bé suprem.
B. Russell, Els problemes de la filosofia
EI valor de la filosofia
De fet, el valor de la filosofia es troba en la seva incertesa. L'home que no té cap matís de filosofia, va per la vida presoner dels prejudicis que deriven del sentit comú, de les creences habituals del seu temps i del seu país, i de les que s'han desenvolupat en el seu esperit sense la cooperació ni el consentiment de la seva raó. Des del moment en què comencem a filosofar, trobem [...] que fins els objectes més ordinaris plantegen problemes als quals només podem donar respostes incompletes. La filosofia, encara que incapaç de dir-nos amb certesa quina és la vertadera resposta als dubtes que suscita, és capaç de suggerir diverses possibilitats que amplien els nostres pensaments i ens alliberen de la tirania del costum. Així, en disminuir el nostre sentiment de certesa sobre el que són les coses, augmenta en força grau el nostre coneixement del que pot ser; refusa el dogmatisme dels que no s'han introduït mai a la regió del dubte alliberador. [...] Per resumir la nostra anàlisi sobre el valor de la filosofia: la filosofia ha de ser estudiada, no per les respostes concretes als problemes que planteja, ja que, en general, cap resposta precisa no pot ser coneguda com a vertadera, sinó més aviat pel valor dels mateixos problemes; perquè aquests problemes amplien la nostra concepció de les coses que són possibles, enriqueixen la nostra imaginació intel·lectual i disminueixen, minven la seguretat dogmàtica que tanca l'esperit a la investigació; però, sobretot, perquè per a la grandesa de l'univers que la filosofia contempla, l'esperit també es fa gran i arriba a ser capaç de la unió amb l'univers que constitueix el seu bé suprem.
B. Russell, Els problemes de la filosofia
domingo, 20 de septiembre de 2009
Diversitat feina 4t. ESO
Aquí teniu el primer enllaç que vos trobareu en aquest curs.
http://www.diariodemallorca.es/opinion/2009/08/26/son-gotleu-ahora/497271.html
Recordeu el que heu de fer: copiar l'adreça i aferrar-la a la barra de direccions.
Bona sort
http://www.diariodemallorca.es/opinion/2009/08/26/son-gotleu-ahora/497271.html
Recordeu el que heu de fer: copiar l'adreça i aferrar-la a la barra de direccions.
Bona sort
jueves, 10 de septiembre de 2009
Primer text Filosofia i ciutadania
Karl R. Popper: la filosofia com a actitud critica
D’on procedeix aquest filosofar, aquesta actitud crítica, és quelcom que, naturalment, no sabem amb seguretat. Però segons sembla és quelcom molt escàs, i així pot, fent abstracció d’altres valors, reivindicar el valor del més extraordinari. Pel que sabem procedeix de Grècia i la va inventar Tales de Milet, el fundador de l’Escola Jònica de filosofia natural. S’havia de conservar i difondre la doctrina del fundador de l’escola. Si un membre de l’escola pretén modificar la doctrina és expulsat com a heretge, i l’escola es divideix. Per tant, les escoles es multipliquen generalment per mitjà de divisions. Però clar està, la doctrina tradicional de l’escola ha d’adaptar-se de vegades a noves circumstàncies exteriors, per exemple, a coneixements de nova adquisició, que esdevindran bé comú. En semblants casos s’introdueix la rectificació de la doctrina oficial de l’escola gairebé sempre d’una forma vetllada, per mitjà d’una nova interpretació de l’antiga doctrina, de forma que es pugui dir després que en realitat no ha canviat res; se li atribueix la nova doctrina modificada (ja que ningú vol admetre que es va canviar) al mestre, al fundador de l’escola. «El mestre mateix ho ha dit», sentim nombroses vegades a l’Escola Pitagòrica.
Per aquesta raó, és generalment impossible o almenys enormement difícil, reconstruir la història de les idees d’una escola semblant. Perquè forma part essencial d’aquest mètode el que totes les idees se li atribueixin al fundador. Pel que sé jo, la tradició de l’Escola Jònica de Tales és l’única que s’aparta d’aquest rígid esquema. I ella és la que amb el temps es va constituir en tradició de la filosofia grega i la que, després de la recuperació d’aquesta filosofia en el Renaixement, es va convertir finalment en tradició de la ciència europea.
Intentem representar-nos per un moment el que significa trencar amb la tradició dogmàtica d’una doctrina d’escola pura i col•locar al seu lloc la tradició de la discussió crítica, de la multiplicitat de doctrines, del pluralisme, de les diferents doctrines competitives, totes aquestes doctrines que pretenen aproximar-se a una veritat. Que va ser Tales qui va donar aquest pas que marca una època, ho inferim del fet que només a l’Escola Jònica, entre totes les altres escoles, els deixebles intentaven millorar obertament les doctrines del mestre. Això només és comprensible si ens imaginem que Tales deia als seus deixebles: «Aquesta és la meva doctrina, Així considero jo l’afer. Intenteu millorar-ho».
Amb això Tales va crear una nova tradició -per així dir, una tradició de dos nivells. En primer lloc, la seva pròpia doctrina la va transmetre la tradició d’escola i també les doctrines divergents de cada nova generació de deixebles; en segon lloc, es va conservar la tradició que un ha de criticar el seu mestre i intentar fer-ho millor. Per consegüent, en aquesta escola es considera com un èxit la modificació, la superació de la doctrina; i un canvi semblant es reté esmentant al qui ho va introduir. Amb això, es torna possible per primera vegada una vertadera història de les idees. Aquesta tradició de dos nivells, que acabo de descriure aquí, és la de la nostra ciència moderna. És un dels elements més importants del nostre món occidental. Pel que i sé, es va inventar una sola vegada. Es va perdre al cap d’uns dos-cents o tres-cents anys, però es va redescobrir després d’un mil•lenni i mig, després, en el Renaixement essencialment gràcies a Galileu Galilei.
__________________________________________________
La responsabilidad de vivir. Escritos sobre política, historia y conocimiento, Paidós, Barcelona 1995, p. 141-142.
D’on procedeix aquest filosofar, aquesta actitud crítica, és quelcom que, naturalment, no sabem amb seguretat. Però segons sembla és quelcom molt escàs, i així pot, fent abstracció d’altres valors, reivindicar el valor del més extraordinari. Pel que sabem procedeix de Grècia i la va inventar Tales de Milet, el fundador de l’Escola Jònica de filosofia natural. S’havia de conservar i difondre la doctrina del fundador de l’escola. Si un membre de l’escola pretén modificar la doctrina és expulsat com a heretge, i l’escola es divideix. Per tant, les escoles es multipliquen generalment per mitjà de divisions. Però clar està, la doctrina tradicional de l’escola ha d’adaptar-se de vegades a noves circumstàncies exteriors, per exemple, a coneixements de nova adquisició, que esdevindran bé comú. En semblants casos s’introdueix la rectificació de la doctrina oficial de l’escola gairebé sempre d’una forma vetllada, per mitjà d’una nova interpretació de l’antiga doctrina, de forma que es pugui dir després que en realitat no ha canviat res; se li atribueix la nova doctrina modificada (ja que ningú vol admetre que es va canviar) al mestre, al fundador de l’escola. «El mestre mateix ho ha dit», sentim nombroses vegades a l’Escola Pitagòrica.
Per aquesta raó, és generalment impossible o almenys enormement difícil, reconstruir la història de les idees d’una escola semblant. Perquè forma part essencial d’aquest mètode el que totes les idees se li atribueixin al fundador. Pel que sé jo, la tradició de l’Escola Jònica de Tales és l’única que s’aparta d’aquest rígid esquema. I ella és la que amb el temps es va constituir en tradició de la filosofia grega i la que, després de la recuperació d’aquesta filosofia en el Renaixement, es va convertir finalment en tradició de la ciència europea.
Intentem representar-nos per un moment el que significa trencar amb la tradició dogmàtica d’una doctrina d’escola pura i col•locar al seu lloc la tradició de la discussió crítica, de la multiplicitat de doctrines, del pluralisme, de les diferents doctrines competitives, totes aquestes doctrines que pretenen aproximar-se a una veritat. Que va ser Tales qui va donar aquest pas que marca una època, ho inferim del fet que només a l’Escola Jònica, entre totes les altres escoles, els deixebles intentaven millorar obertament les doctrines del mestre. Això només és comprensible si ens imaginem que Tales deia als seus deixebles: «Aquesta és la meva doctrina, Així considero jo l’afer. Intenteu millorar-ho».
Amb això Tales va crear una nova tradició -per així dir, una tradició de dos nivells. En primer lloc, la seva pròpia doctrina la va transmetre la tradició d’escola i també les doctrines divergents de cada nova generació de deixebles; en segon lloc, es va conservar la tradició que un ha de criticar el seu mestre i intentar fer-ho millor. Per consegüent, en aquesta escola es considera com un èxit la modificació, la superació de la doctrina; i un canvi semblant es reté esmentant al qui ho va introduir. Amb això, es torna possible per primera vegada una vertadera història de les idees. Aquesta tradició de dos nivells, que acabo de descriure aquí, és la de la nostra ciència moderna. És un dels elements més importants del nostre món occidental. Pel que i sé, es va inventar una sola vegada. Es va perdre al cap d’uns dos-cents o tres-cents anys, però es va redescobrir després d’un mil•lenni i mig, després, en el Renaixement essencialment gràcies a Galileu Galilei.
__________________________________________________
La responsabilidad de vivir. Escritos sobre política, historia y conocimiento, Paidós, Barcelona 1995, p. 141-142.
lunes, 31 de agosto de 2009
Tornem a la feina
Ja tornem a ser al mes de setembre i es torna a activar el blog. Recordatori. Examen de Filosofia i ciutadania, dia 1 a les 8 h. i examen d'Educació Eticocívica dia 2 a les 12:30
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
