Primer text Filosofia i ciutadania

Karl R. Popper: la filosofia com a actitud critica
D’on procedeix aquest filosofar, aquesta actitud crítica, és quelcom que, naturalment, no sabem amb seguretat. Però segons sembla és quelcom molt escàs, i així pot, fent abstracció d’altres valors, reivindicar el valor del més extraordinari. Pel que sabem procedeix de Grècia i la va inventar Tales de Milet, el fundador de l’Escola Jònica de filosofia natural. S’havia de conservar i difondre la doctrina del fundador de l’escola. Si un membre de l’escola pretén modificar la doctrina és expulsat com a heretge, i l’escola es divideix. Per tant, les escoles es multipliquen generalment per mitjà de divisions. Però clar està, la doctrina tradicional de l’escola ha d’adaptar-se de vegades a noves circumstàncies exteriors, per exemple, a coneixements de nova adquisició, que esdevindran bé comú. En semblants casos s’introdueix la rectificació de la doctrina oficial de l’escola gairebé sempre d’una forma vetllada, per mitjà d’una nova interpretació de l’antiga doctrina, de forma que es pugui dir després que en realitat no ha canviat res; se li atribueix la nova doctrina modificada (ja que ningú vol admetre que es va canviar) al mestre, al fundador de l’escola. «El mestre mateix ho ha dit», sentim nombroses vegades a l’Escola Pitagòrica.
Per aquesta raó, és generalment impossible o almenys enormement difícil, reconstruir la història de les idees d’una escola semblant. Perquè forma part essencial d’aquest mètode el que totes les idees se li atribueixin al fundador. Pel que sé jo, la tradició de l’Escola Jònica de Tales és l’única que s’aparta d’aquest rígid esquema. I ella és la que amb el temps es va constituir en tradició de la filosofia grega i la que, després de la recuperació d’aquesta filosofia en el Renaixement, es va convertir finalment en tradició de la ciència europea.
Intentem representar-nos per un moment el que significa trencar amb la tradició dogmàtica d’una doctrina d’escola pura i col•locar al seu lloc la tradició de la discussió crítica, de la multiplicitat de doctrines, del pluralisme, de les diferents doctrines competitives, totes aquestes doctrines que pretenen aproximar-se a una veritat. Que va ser Tales qui va donar aquest pas que marca una època, ho inferim del fet que només a l’Escola Jònica, entre totes les altres escoles, els deixebles intentaven millorar obertament les doctrines del mestre. Això només és comprensible si ens imaginem que Tales deia als seus deixebles: «Aquesta és la meva doctrina, Així considero jo l’afer. Intenteu millorar-ho».
Amb això Tales va crear una nova tradició -per així dir, una tradició de dos nivells. En primer lloc, la seva pròpia doctrina la va transmetre la tradició d’escola i també les doctrines divergents de cada nova generació de deixebles; en segon lloc, es va conservar la tradició que un ha de criticar el seu mestre i intentar fer-ho millor. Per consegüent, en aquesta escola es considera com un èxit la modificació, la superació de la doctrina; i un canvi semblant es reté esmentant al qui ho va introduir. Amb això, es torna possible per primera vegada una vertadera història de les idees. Aquesta tradició de dos nivells, que acabo de descriure aquí, és la de la nostra ciència moderna. És un dels elements més importants del nostre món occidental. Pel que i sé, es va inventar una sola vegada. Es va perdre al cap d’uns dos-cents o tres-cents anys, però es va redescobrir després d’un mil•lenni i mig, després, en el Renaixement essencialment gràcies a Galileu Galilei.
__________________________________________________
La responsabilidad de vivir. Escritos sobre política, historia y conocimiento, Paidós, Barcelona 1995, p. 141-142.